QUÈ ÉS?

Un còmic o historieta Il·lustrada és una narració realitzada mitjançant una seqüència d'imatges o il·lustracions juxtaposades de forma deliberada, que tenen com a objectiu transmetre una història o qualsevol informació al lector i provocar una impressió estètica.

​

Carcteristiques:

​

• Organització seqüencial: Serie de vinyetes que contenen imatges ordenades de manera que expliquen una acció.

​

• Utilització de codis pictocinétics: Imatges i senyals que reprresenten el moviment.

​

• Utilització de codis autopictorics: Els sons es representen dee manera gràfica.

​

• Espais i temps: Capacitat de transmeytre la sensació del pas del temps (present, passat i futur) mitjançant la seqüència de vinyetes. Utilitza també per marcar el ritme temporal el flaix-back i el flash- forward.

​

• Guió i dibuix: Són dos elements que requeriexen de dues figures, l'escriptor i el dibuixant

​

• Textos plàstics: És importatnt la disposició i el format dels textos aquests elements conformen una funjció expressiva que va més enllà de la lieralitat. Utilitza textos de transferència -cartuchos- amb un cap de relleu (pas d'un temps a un altre) o d'ancoratge (pas d'un espai a un altre). També utilitza textos diagonals (globus) i onomatopeies

​​

• Capacitat simbolica: Els simbols serveixen per tranmstre idees més complexes. Per exemple una bombeta pot representar una idea.

​​

• Llenguatge col·loquial: Es tracta d'un llenguatge verbal molt natural amb una intenció de quotidianitat.

​​

• És un mitjà de comunicació massiva.

​

• Té una finalitat de distreure, encara que les necessitats socials ho fan més aviat instructiu, el que significa que busca deixar un ensenyament.

​

Història del còmic

El còmic o historieta és considerat un producte cultural de la modernitat industrial i política occidental que va sorgir en paral·lel a l'evolució de la premsa com a primer mitjà de comunicació de masses. Però el seu punt de partida es troba entre l'aparició de la impremta, el 1446, i de la litografia, el 1789.

​

Però no podríem parlar de còmic tal com ho entenem avui fins al segle XIX, en el qual sorgeixen en els periòdics novaiorquesos els primers personatges, entre els quals destaca The Yellow Kid (El Noi Groc), que va sorgir de la mà de Richard F. Outcault en 1895. Eren encara unes vinyetes molt primitives en les quals ni tan sols existien els globus o entrepans en els quals parlen els personatges. En aquest cas, el text apareixia al peu de les vinyetes o en el mateix vestit del noi groc. 

 

​

​

​

​

​

​

​

EE.UU:

Els orígens del còmic, com hem vist, estan molt lligats a la cultura nord-americana. Posteriorment apareixeran en aquest país personatges com Krazy Kat (1911) o els coneguts Popeye i Tarzán, que apareixen en 1929. 

A partir de la dècada dels 30 el còmic s'ha popularitzat enormement a tot el món, amb personatges com a Flaix Gordon o els famosos Mickey Mouse i l'ànec Donald, Dick Tracy o la Petita Lulú. Més endavant arribarien superherois com Superman o Batman, així com Fantasma, la Dona Meravella o Flaix. En la dècada dels 50 sorgirien als EUA personatges com Charlie Brown o Snoopy, així com les històries de terror de Contes de la Cripta. En els anys 60 una nova onada de superherois arribaria de la mà de Marvel: Spiderman, Els quatre fantàstics, l'increïble Hulk o X-Men popularitzarien el gènere una vegada més. En les últimes dècades han aparegut les novel·les gràfiques de Frank Miller, entre les quals destaca Sense City, o les de Mike Mignola, com Hellboy. Amb un estil més realista, destaca Art Spiegelman, que reflecteix els horrors de l'holocaust nazi en la seva sèrie Maus. 

 

​

​

​

​

​

​

Europa:

A Europa el còmic es va popularitzar des de molt aviat, sobretot a partir de la publicació de Tintín, que sorgeix en 1929 a Bèlgica. D'aquest mateix país provenen personatges tan famosos com Spirou, Lucky Luke o els Barrufets. 

A França destaca especialment la parella de gals més famosa que mai s'enfrontés a l'imperi romà, Astérix i Obélix, de Uderzo i Goscinni. 

​

Des d'Itàlia ens arribarien personatges com a Curt Maltès, creat per Hugo Pratt, o Valentina, una de les primeres manifestacion del còmic eròtic. 

​

A Espanya, la historieta sorgeix amb força a partir de 1917, amb la publicació de la revista infantil TBO. Més endavant arribarien personatges com Zipi i Zape, creats per Escobar, o Mortadelo i Filemó, ideats per Ibáñez, pare també del botons Sacarino i Rompetechos. El còmic d'aventures espanyol va tenir la seva representació amb personatges com El capità Tro, El Jabato o El guerrer de l'Antifaç. En l'actualitat, el còmic espanyol està representat per revistes com El Jueves o autors com Guarnit i Canales, que amb el seu personatge Blacksad han aconseguit gran popularitat. 

 

​

​

​

​

​

​

Japó 

Ha generat una gran indústria entorn de una mena d'historieta que, amb el nom de manga, s'ha estès per tot el món. Es podria dir que va ser Osamu Tezuka el que va donar forma a l'estil japonès des de 1945, que es popularitzaria poc després gràcies a altres personatges com Astroboy o Akira.

Més tard arribarien personatges tan coneguts com Mazinger Z o Goku, protagonista de la sèrie Dragon Ball d'Educació per a persones adultes.

​

​

​

 

​

​

​

​

​

Elements visuals 

​

La vinyeta: 

En el llenguatge del còmic, una vinyeta és el requadre que conté les imatges dibuixades on es desenvolupa la història.

Les vinyetes constitueixen la unitat mínima d'acció seqüencial en el desenvolupament d'un còmic. La seqüència consecutiva de vinyetes aconsegueix articular la narració o el relat de la historieta. 

 

Hi trobem diferents tipus de vinyetes: 

La vinyeta simple: És aquella que està limitada per tots els seus costats. Aquesta s’utilitza quan es desitja crear una presa única i tancada, com en una pantalla de cinema. Ací entraria la vinyeta típica de còmic, de forma rectangular, però també pot adoptar multitud de formes. No hi ha límit per a la imaginació en aquest sentit.​

​

​

​

​

​

​

​

La vinyeta ortogonal: És aquella vinyeta els costats de la qual són ortogonals al plànol de la pàgina, és a dir, que les seves vores són rectes i per tant forma rectangles o quadrats. Són vinyetes estables i s’usen amb molta freqüència​​​​

​

​

​

​

​

​

​

​

La vinyeta diagonal: Posseeix costats que van en diagonal i no són ortogonals al plànol de la pàgina, per la qual cosa formen rombes o trapezis. Aquestes vinyetes s’usen per a donar sensació de moviment o dinamisme, o per a mostrar alguna imatge perturbadora.​​

​

​

​

​

​

​

​

Les vinyetes exteriors: Són aquelles que es troben separades de les altres per mitjà dels carrers o pels marges de la pàgina.

​

Les vinyetes interiors: Són aquelles que es troben contingudes dins d’una vinyeta més gran. Serveixen normalment per a mostrar un detall o un fet que es realitza al mateix temps en aquella esc

​

​La vinyeta trencada: En alguns dibuixos, per a crear sensacions estètiques i, especialment, de moviment, s’utilitza el recurs de “traure part del dibuix fora de la vinyeta”, com si el dibuixat s’estiguera projectant cap a l’espectador. D’aquesta manera, la vinyeta queda trencada, però guanya en dinamisme i ordena les vinyetes, situant algunes per sobre de les altres. És un recurs molt utilitzat en còmics d’acció

 

Grandaria i forma:

Les vinyetes poden tenir la forma i mida que l’autor vulgui i pugui imaginar.

​

Perspectiva:

Normal/ Frontal: Equival a la visió que té una persona quan està dempeus o assegut. Els ulls de l’espectador estan a l’altura del pit o del cap dels personatges. Fa la sensació de naturalitat, representa una visió objectiva i realista dels fets.

​

Picat: Visió de l’escena des de dalt, com si l’observara un personatge des d’una posició elevada, és a dir per damunt de la línia de visió d’una persona, de tal manera que la seua visió és de dalt a baix.

​

Contrapicat: Els personatges o coses estan representats des d’un punt de vista inferior. L’escena se situa per davall de la línia de visió d’una persona i queda inclinada cap a dalt, de tal manera que la seua visió és de baix a dalt.

​

Zenital (o vista d’ocell): És el picat màxim, es tracta d’ una visió des de dalt, totalment perpendicular al sòl i per tant als personatges o objectes que hi apareixen.

​

Punt de vista impossible: La mirada se situa des d’un lloc on no pot ser vista. Per exemple quan se situa a l’interior d’un taüt o dins d’una nevera oberta.

​

​

Elements que composen/contenen les vinyetes

L'enquadrament
L'enquadrament és la part seleccionada en la vinyeta. Lògicament, al mateix fragment triat, se li poden aplicar diferents enquadraments en funció de l'objectiu perseguit. Els personatges i decorats tenen un volum en la vinyeta major o menor segons la importància del paper que exerceixin. Aquesta dimensió visual es denomina pla. Aquests són dramàtics si se centren només en els personatges o recullen un determinat detall, i descriptius, si combinen els personatges amb el decorat.

Les onomatopeies
Les onomatopeies són un recurs molt freqüent i útil en els còmics, que consisteixen a imitar sons a través de les paraules. Poden estar dins o fora de l'entrepà i solen estar formades per text i imatges.

 

 

 

 

La perspectiva
Un objecte es veu més petit com més lluny està. Per a aconseguir aquest efecte sobre un pla de dues dimensions s'utilitza la perspectiva, i per a això es determina el punt de fugida en la línia de l'horitzó (com a mostra l'autor del còmic amb el Sol). Aquesta línia pot estar dins o fora de la vinyeta (en aquest cas dins). La profunditat s'aconsegueix dibuixant amb traços més ferms i gruixuts el que està a prop, i més fins i desdibuixats el que apareix més lluny (petjades)

 

 

 

 

 

 

 

 

El moviment
Per a expressar el moviment, el còmic recorre al canvi de lloc i grandària de la figura, per mitjà de les diferents perspectives, i també mitjançant l'anomenada figura o línia cinètica: La línia cinètica és un recurs de l'autor per a indicar la direcció, sentit, velocitat, etc. d'un moviment.

 

 

 

 

La il·luminació
La il·luminació és un element del còmic i un recurs de l'autor fonamental per a il·luminar una vinyeta i dotar-la de volum i profunditat. La llum del dia s'obté il·luminant des de dalt, i la nit s'aconsegueix amb ombres allargades i amb el contrast entre el negre i un focus de llum.

 

 

 

 

La composició
La composició d'una vinyeta consisteix a distribuir i organitzar tots els elements que la integren. En la composició tenen un paper molt important la simetria o asimetria en la distribució dels elements, l'equilibri de masses o compensació de pesos i volums, la profunditat i la perspectiva.

El color
El color és un recurs de l'autor que no sols serveix per a il·luminar les històries. Els autors professionals saben "narrar" amb el color. El color defineix i separa seqüències, llocs i temps, i a més expressa sensacions i sentiments.

La gestualitat
L'expressivitat del cos (expressió corporal) i de la cara (expressió facial) és un recurs fonamental de l'autor que s'empra per a reflectir estats d'ànim o maneres de ser dels personatges.

 

L'entrepà i el cartutx
El text sol aparèixer en el còmic de dues formes: en l'entrepà o globus, i en el cartutx.

L'entrepà pot tenir formes molt diverses (normalment ovalada), i serveix perquè els personatges del còmic parlin. En ell es distingeixen la silueta (superfície on s'escriu el text) i el delta (*** que apunta cap al personatge). Els més utilitzats i coneguts són: de diàleg, de pensament, col·lectiu...

​

​

​

​

​

El cartutx sol ser de forma rectangular i l'utilitza el narrador per a aclarir la vinyeta, localitzar-la espai-temporalment, explicar l'acció, etc.

​

​

​

​

​

​​

​

El còmic pot representar les següents variants depenent les vinyetes que tingui: 

 

1.- La Tira: És una situació o una història desenvolupada en tres, quatre o cinc vinyetes. Si l'episodi és d'humor acabarà amb un acudit.

2.- La Página: Està formada per una sèrie de vinyetes el nombre és variable. L'extensió de l'argument és d'una, dues, tres o més pàgines.

3.- Els Llibres i Albumes: Són històries completes que es desenvolupen en un volum o són un recull d'historietes curtes.

​

​

Els persontges​

​

​Els personatges són la base de gairebé totes les històries. Per això, els còmics els dibuixen cuidant molt el seu aspecte
i expressivitat. El disseny del personatge és un dels elements més importants en la creació d'un còmic.
A l'hora de crear un personatge, caldrà decidir quin tipus de personatge és, quina és la seva funció, quines motivacions
té. Encara que la nostra historieta no ho expliqui, hem d'imaginar el passat del personatge, de manera que el
coneguem perfectament i sapiguem com reaccionarà davant qualsevol circumstància.
Haurem de decidir també el seu físic, decidint quin serà el seu estil: si estractarà d'un personatge realista amb semblança a un ésser humà, si tindrà uns trets exagerats per a donar-li un caràcter humorístic, si serà un personatge simplificat i simpàtic, etc. En qualsevol cas,  cal conèixer perfectament el físic del personatge, imaginant-lo en diferents postures i actituds, amb diferents gestos i expressions de la cara i del cos​.

​

​És molt important dotar als nostres personatges d'una gestualitat que expressi perfectament els seus sentiments i
estats d'ànim, des dels més senzills (alegria, empipament, avorriment), fins als més subtils (indiferència,
avarícia, enveja,...)

​

​

 

​

​

​

​

Els textos i els símbols gràfics

A vegades un dibuixant necessita representar un personatge amb certes expressions que no calen parauloes per expressar-ho ja que visualment s'enten. En els còmics és un recurs molt usat representar aquestes situacions i moltes altres amb uns signes especials: bombes, ganivets, espirals, estrelles, lletres xineses, núvols que exploten, calaveres...​

​

​

​

​

​

​

De vegades es dibuixa la traducció "literal" d'una frase feta. Per exemple, "veure les estrelles" representa dolor.

Un interrogant representa una frase interrogativa i una exclamació tota una frase exclamativa.

Per indicar que hi ha moviment, cops, o xocs, els dibuixants de còmics es valen de ratlletes, núvols o altres elements..

​​

També s'utilitzen molt les onomatopeyes.​

 

Pel que fa el text trobem:

 

Diàleg: El text de diàleg és el més característic del còmic, és el que diuen o pensen els personatges. Normalment s'escriu dins dels fumets, però alguns autors no n'utilitzen.

 

Narratiu: El text narratiu és un text que no ha estat pronunciat per cap personatge. Ve a ser com una veu en "off" a les pel·lícules. Normalment s'escriu dins d'un espai delimitat anomenat cartutx.

 

El text narratiu no ha de limitar-se a explicar el que ja es veu dibuixat a la vinyeta, ha d'aportar altres informacions sobre la història que es narra. Els textos narratius tenen dues funcions:​​​​

• serveixen per aclarir les adaptacions o modificacions temporals i plantegen accions paral·leles o successives ("mentre...", "dies després...")

• serveixen per aclarir determinades imatges que poden provocar desorientació.

​

​

Muntatge

Per realitzar la producció d'un còmic, tradicionament ha consistit en un treball en equip  format per:

​

Dibuixant: La seva tasca consisteix en la realització de l’esbós, llapis final i a vegades l’entintat.

​​

Entintador: L’entintat consisteix a realitzar una pàgina en blanc i negre a partir d’una altra prèvia, denominada llapis final, amb l’objectiu d’aconseguir una imatge neta i fàcil de comprendre visualment, marcant els detalls que en llapis final no es poguessin apreciar i, a més a més, facilitant la posterior aplicació de color. L’entintador, és un altre artista que pot donar, en aquest procés, nova càrrega visual a l’obra del dibuixant. Un mateix llapis final, entintat per diferents entintadors pot donar com a resultat obres completament diferents i personals.

​​​

Retolador o Retolista: La retolació pot fer-se per ordinador o a mà, encarregant-se de la mateixa el propi dibuixant o un professional especialitzat. Té amples possibilitats com a mitjà expressiu. En la retolació a mà, acostumaven a seguir-se els següents passos: Primer traçaven una pauta a llapis perquè les lletres es mantinguessin a un mateix nivell; després escrivien els textos, amb majúscules, reforçant la lletra dels encapçalaments. Quan hi havia exclamacions carregaven la tinta per tal que destaqués.

​​

Colorista: És qui aplica el color als còmics. Als setanta, aquest element va ser revalorat gràcies a Richard Corben. Actualment se’l considera com una part fonamental, recorrent majoritàriament a l’ordinador.

​

El·lipsis:

Un dels elements cabdals en la construcció d'un relat audiovisual són les el·lipsis. Aquestes impliquen l'eliminació d'una part més o menys àmplia de la situació o de l'acció que s'està presentant. Es considera que aquest fragment és irrellevant, que no aporta res a la narració, que pot ser el.lidit sense que l'espectador perdi la continuïtat del discurs. L' el·lipsi és un recurs narratiu que consisteix en presentar únicament els fragments que es consideren significatius d'un relat.

​​