LA POLÍTICA DEL DISSENY - VICTOR PAPANEK

​

Exposició present al Museu del Disseny de Barcelona des del 31-10-19 fins al 02-02-20. 

Dirigit cap a un públic interessat en l’ecologia i la sostenibilitat. 

 

Víctor Papanek (1923-1998) va ser un destacat teòric del disseny. Considerava que el disseny havia de ser polític, ja que té conseqüències sobre la societat, el medi ambient i l'ecologia.

​

El 1939 Papanek va fugir del règim nazi de Viena i va anar a Amèrica. Va ser a Nova York que va visitar una fira internacional sobre el futur que li va fer descobrir que el que realement volia era dedicar-se a fer objectes que milloressin la qualitat de vida de les persones. 

 

El 1946 va crear el seu primer estudi on dissenyava mobles com cadires ergonòmiques i taules que l'usuari podia muntar a casa perquè fossin més econòmiques. 

​

Durant els anys 60 va crear obres relacionades amb la política i la societat i en el 1970 va publicar Disseny per al món real,  un dels llibres de disseny que encara avui en dia es el més llegit arreu del món.

​

​

Papanek era contrari al consum d'objectes manufacturats inútils i que no es poguessin reutilitzar. Considerava que s'havia de tenir cura de tot el procés de fabricació del producte: des de la tria del material, sempre sostenible i favorable al medi ambient, fins a com se solucionava el final de la vida de l'objecte.

​

L'exposició mostra el treball de Papanek, dels seus estudiants i d'alguns dissenyadors de la seva època. També s'hi mostra una selecció d'obres i projectes del segle XXI que apliquen la teoria de Papanek al moment actual.

​

L'exposició tracta sobre la responsabilitat social, moral i ètica dels dissenyadors, i sobre la sostenibilitat i el consumisme.

​

​

La visita estava dividida en quatre sales diferents:

​

1r Sala - Connexions Creatives:  on hi ha una instal·lació sobre els principis de Papnek, la seva època, les seves influències i referents.

​

2n Sala - La vida i l'època de Papanek: on mostra un eix cronologic amb els fets més importants de l'època i la evolució de Papanek.

​

3ra Sala - Hi ha algú normal, aquí?: es centra en la població més vulnerable i es divideix en sis cubs cadascu amb una temàtica diferent.

​

4rt Sala: Una visió de conjunt: conjunt d'obres amb temes com l'impacte del disseny en la producció, el consum, la comunicació i el medi ambient.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

UN SEGLE BREU- MACBA

​

Aquesta mostra proposa un recorregut cronològic per la Col·lecció MACBA des de 1929 fins a l’actualitat.

​

El 1929 va ser quan es va obrir a Nova York el Museu d’Art Modern (MoMA) i Virginia Woolf va publicar el seu assaig feminista Una cambra pròpia. Aquest és el context cultural amb què s’inicia la nova exposició, que inclou nombroses obres clau en un seguit de sales dedicades a les dècades o moments més significatius. Una mostra que, comissariada per l’equip del MACBA, posa especial èmfasi en les presentacions i experiències canviants de l’art al llarg d’aquestes nou dècades o «segle breu».

La presentació està pensada per explicar la història de l’art modern i contemporani a través de les perspectives particulars, polítiques i temes que la Col·lecció MACBA ha desenvolupat des dels seus inicis. A més, aquesta història es presenta específicament des de la perspectiva de Barcelona, de manera que dates com el 1929 i els episodis que es mostren a continuació tenen la seva arrel a la ciutat.

​

Les revolucions socials i polítiques que es van produir en l’àmbit internacional a la dècada de 1960 ocupen l’espai central del museu, amb obres d’artistes com Erró, Richard Hamilton, Herminio Molero, Ronald Nameth, Claes Oldenburg o Zush, entre d’altres. El pacifisme, el feminisme, el hippisme i altres moviments socials que preconitzaven una manera de viure diferent van tenir la seva expressió artística en l’art pop i la psicodèlia. Mentre que l’art pop manifestava l’entusiasme pel present i es recreava en la quotidianitat i l’espectacle, la psicodèlia mostrava el seu rebuig de la realitat i proposava fugir-ne modificant-ne la percepció.

​

L’impacte del feminisme des dels anys setanta i la política d’identitat a partir dels vuitanta s’explica mitjançant obres fonamentals com Self Portrait (Autoretrat) de Jean-Michel Basquiat de 1986 i les obres de les Guerrila Girls. 

​

Les últimes sales ens tornen al present amb els reptes de la humanitat a l’era de la globalització, el sistema capitalista, les relacions de poder desiguals i com els artistes han tractat els problemes de l’economia global.  Per  exemple Mar Negro (2013) de Carlos Aires, una peça elaborada amb fustes provinents de restes d’embarcacions il·legals de migrants.

​

​

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

L'exposició "En caiguda lliure" fa servir la imatge de caiguda com a metàfora del clima de transformació accelerada en què vivim: la progressiva desmaterialització de les imatges, de les narratives i dels objectes que servien de puntal fonamental per a la nostra societat va derivar en un sentiment generalitzat d’abisme. El projecte empra el concepte com a eina estructuradora, integrant diferents contextos temporals, geogràfics i simbòlics en una sola narrativa. La proposta se centra en obres creades des de 1969 fins a l’actualitat i recorre a l’abandonament dels acords de Bretton Woods el 1971 i la consegüent desmaterialització de l’economia com a esdeveniment decisiu del període contemporani. Prenent com a punt de partida aquest esdeveniment central per a la financerització de les nostres societats (entès com a motor dels diferents processos de dissolució en curs), "En caiguda lliure" s’aproxima al moment actual contextualitzant dinàmiques subjectives en el si d’extensos moviments socials.

​

L’exposició analitza de manera integrada diferents accions i narratives que estructuren el present i que constitueixen un mapa polifònic de la condició actual. S’hi materialitza una àmplia constel·lació que investiga els perfils, en un altre moment estables, de la realitat, s’hi descriu el moment present en la seva amplitud macro i micro, observant les transformacions en curs en les àrees de la ciència, l’ecologia, l’economia, la geografia, la identitat, la política i la representació. D’aquesta manera, "En caiguda lliure" utilitza el terreny de l’art com un fòrum en què es proposen diferents maneres de llegir i interactuar amb el món, amb la qual cosa demostra, en aquest procés, la seva pertinença a un camp social en constant evolució i proposa una immersió productiva en l’ara. Malgrat aquest context de dissolució assenyalada, el projecte no proposa una apatia paralitzadora o nihilista, sinó, contràriament, una potencialitat, una obertura al futur.

​

​

​

​

​

 

 

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

OBJECTES DE DESIG. SURREALISME I DISSENY 1924-202

​

​

El surrealisme després de presentar-se oficialment el 1924 amb la publicació del Manifest del surrealisme d’André Breton, es va convertir ràpidament en un moviment intel·lectual i polític internacional degut a que els membres d'aquest provenien de diversos orígens i disciplines, entre les quals l’escriptura, el cinema i les belles arts. El disseny i els objectes quotidians van ser una gran font d’inspiració i van tenir un paper crucial en la seva evolució. Menys conegut és, malgrat això, l’impacte decisiu del surrealisme en el disseny, que ha tingut un paper cabdal per alliberar el disseny del dogma funcionalista segons el qual “la forma segueix la funció”. A la llum de la creixent crítica adreçada al disseny racionalista a partir dels anys trenta i, especialment, després de la Segona Guerra Mundial, el surrealisme va obrir nous camins que abordaven les emocions, les fantasies, les pors i altres qüestions existencials.

​

L’exposició dona llum a tots aquests dissenys i pensaments i també inclou pintures, escultures, objectes de col·lecció, cartells, revistes, llibres i fotografies, com també pel·lícules històriques. Alguns dels artistes destacats en l'exposició s'hi troben: Gae Aulenti, Björk, Claude Cahun, Achille Castiglioni, Giorgio de Chirico, Le Corbusier, Salvador Dalí, Isamu Noguchi o Meret Oppenheim, entre molts altres.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

ON SOM ON PODRÍEM SER. Art conceptual

​

Aquest projecte planteja una revisió de les nostres formes de connexió amb l’entorn i el paisatge, entenent aquests conceptes com a espais amb definicions en transició. Comissariada per Diana Guijarro.

 

Les obres que componen aquesta mostra busquen configurar una escena global en la qual es pugui advertir amb intensitat el desenvolupament de les diferents investigacions artístiques. 

​

El projecte ens vol generar nous territoris per a intentar arribar a ser partícips del context d'una pràctica artística la qual no hauríem de ser capaços d'arribar sense la creació d'aquests nous territoris i a partir d'aquí, reflexionar on som i on podríem ser.

És per això, que l'exposició ens qüestiona la nostra forma d'actuar com a col·lectiu i que fem sense qüestionar-nos-ho.

Ens vol proposar la creació d'un art interactiu per al públic on la seva opinió tingués a veure, també la seva implicació i possibles dubtes, és a dir, no només un art que està en un museu quiet per a que tu el miris.

Ajupir-se per entrar dins d'una instal·lació o seguir els moviments corporals d'un ballarí obliguen a "abandonar la comoditat" que el visitant d'una exposició d'art acostuma a mostrar. Repensar la gestualitat, la interpretació i reacció davant d'una obra contemporània és l'objectiu d'aquesta exposició. Aquesta exposició compta amb peces de fotografia, vídeo, instal·lació, escultura i obra gràfica les quals conviuen en un mateix espai.

​

​

​

​

​

​