MARTA MARTÍN
BLOg AUDIOVISUALS
FUNDACIÓ MAPFRE
Tocar el color, la renovació del pastel
Aquesta exposició esta disponible des del 3-10-19 fins al 5-1-20.
La renovació del pastís aprofundeix en la història del ressorgiment del pastís a partir de la dècada de 1830, quan apareix el terme «pastelista», fins les seves evolucions al segle XX.
L'exposició esta articulada en 10 seccions ordenades cronològicament, la mostra posa en relleu els principals moments i les màximes figures de el renaixement d'aquesta tècnica a la primera modernitat, un moment que la va convertir en un art per dret propi. Està composta per 98 obres de 68 artistes i ha estat possible gràcies a el suport dels més de setanta prestadors, tant institucions com col·leccionistes particulars, que amb gran generositat han accedit a prestar obres d'una qualitat extraordinària.
Ara bé la tècnica de l'pastís mai va arribar a conquerir de el tot la seva legitimitat davant de la pintura a l'oli, disciplina reina. La seva fragilitat intrínseca, el seu encasellament en el gènere de l'retrat (molt menys valorat que la representació de les grans fites històrics o religiosos) i la seva apropiació per part de nombroses dones li van impedir accedir a l'àmbit de la «gran» pintura.
Per un altre banda, la utilització molt difosa de l'pastís per a realitzar esbossos va tendir a confondre-ho amb les arts gràfiques. Pel que no va ser fins al segle XIX quan l'art del pastís va recuperarpoc a poc la seva autonomia respecte a la pintura, fins arribar al seu màxim apogeu. És en aquest moment de renaixement de la tècnica on arrenca l'exposició Tocar el color, centrada en les obres que justifiquen l'aplicació de l'apel·latiu «pastelistas» als seus autors
Antoni tàpies
teatre
Aquesta exposició esta disponible des del 25-10-19 fins el 19-4-20.
Aquesta exposició mostra per primera vegada la relació que Antoni Tàpies va tenir amb les arts escèniques. Inclou diverses formes d’evocació al món de l’espectacle, i atorga un paper destacat als dissenys escenogràfics que Tàpies va concebre. Aquests projectes tenen continuïtat amb la resta de la seva obra, atès que s’hi troben els mateixos materials i bona part de les imatges que li interessen. Però, en prescindir de les al·lusions espacials pròpies del llenguatge escenogràfic tradicional, són més radicals en el seu plantejament i en la seva capacitat d’evocació.
Entre 1961 i 1989 Antoni Tàpies va realitzar cinc escenografies. Amb les tres primeres, Or i sal (1961), Semimaru (1966) i L’armari en el mar (1978), Tàpies se sumava als esforços de renovació del teatre català que, després de l’envestida del franquisme, tenien com a objectiu connectar amb la modernitat i equiparar-se amb l’escena europea. Johnny va agafar el seu fusell (1989), ja en democràcia, es va estrenar al Mercat de les Flors, un dels primers centres de titularitat pública dedicats a les arts escèniques. I L’Éboulement (1982) feia part d’una experiència teatral que es desenvolupava en espais alternatius de París.
La relació de Tàpies amb el teatre, però, no es queda només als projectes escenogràfics, sinó que va més enllà, i adopta formes diverses que també estan incloses a l’exposició. Es mostra l’interès per la figura de l’actor i transformista Leopoldo Fregoli, i es dona a coneixer la fascinació per la màgia i per l’òpera. En aquest sentit, clou l’exposició el projecte escenogràfic per a l’òpera Cap de mirar, que s’havia d’haver estrenat al Gran Teatre del Liceu el 1991.
L’exposició també inclou una tria d’obres de Tàpies coetànies i properes a les seves col·laboracions escenogràfiques, pels materials utilitzats, per l’evocació d’un teló teatral o pel fet de mostrar el bastidor de la pintura de la mateixa manera que deixa al descobert la tramoia del teatre.
Fundació Vila Casas: Monòleg, diàleg i concepte
Aquetsta col·lecció permanent del Museu Can Framis esdevé un viatge personal vertebrat per Antoni Vila Casas, qui ha configurat aquesta col·lecció durant anys, decidit a emparar, cuidar i potenciar l’art català contemporani i els seus artistes.
Monòleg, diàleg i concepte són el pretext que ens permet traçar un discurs al voltant del fons de la col·lecció de pintura de la Fundació Vila Casas. Un pretext que ens posa, com a punt de partida, la convivència entre diferents autors o un autor amb sí mateix o els seus moements creatius. Tot això ens fa pensar com es du a terme el diàleg entre diferents disciplines artístiques o llenguatges creatius que coexisteixen amb l'actualitat.
La contraposició, la juxtaposició, la concentració, la dispersió o, fins i tot, l’absència permeten variar, transformar o modificar significats, valors o sentits, però també enriquir i completar conceptes, proposar-ne de nous, preservar les nostres conviccions o bé revisar-les.
La col·lecció permanent de pintura de Can Framis reuneix un gran nombre d’artistes que esdevenen cabdals a l’hora d’entendre i interpretar el panorama artístic català: Albert Ràfols-Casamada, Josep Guinovart, Joan Ponç, Joan Hernández Pijuan, Evru o Lluís Lleó, són alguns dels artistes que trobarem en aquest recorregut guiat que ens permetrà cabussar-nos en la pintura contemporània del nostre país.
LA MOVIDA. Crónica de una agitación'
La movida va ser un fenomen social, cultural i lúdic desenvolupat a Madrid entre 1977 a 1984, amb el seu punt àlgid entre 1981 i 1982, en què un grup d'artistes liberals i excèntrics amb ganes de canviar tot el panorama artístic que fins llavors hi havia hagut a Espanya després de diverses dècades de dictadura i ostracisme, la transició espanyola va veure aparèixer una nova generació fascinada per la modernitat i la idea del nou, creant un moviment que destacava per ser un moviment divertit i frívol, que pretenia trencar amb l'anterior època franquista i la censura.
En l'exposició, que es presenta al festival Les Rencontres d'Arles aquest estiu, es podran veure fotografies d'època d'Alberto García-Alix, Ouka Leele, Pablo Pérez-Mínguez i Miguel Trillo.
Tots ells van conviure, es van creuar i, a la seva manera, cadascun d'ells va ser un cronista de la Movida.
L'excepcionalitat de la fotografia d'aquest període és precisament la seva aportació individual, reflex de la diversitat dels mons en què es van bolcar i de les seves riques personalitats des del punt de vista fotogràfic i que donen com a resultat una mirada polièdrica sobre aquell moment.
Miguel Trillo
Pròxim a l'epicentre de les actuacions musicals i de l'escena contracultural, retrata la llibertat del carrer i la joventut de moment, agrupada en tribus segons la seva manera de vestir i els seus comportaments.
Pablo Pérez-Mínguez
Pioner a Espanya de diferents àmbits fotogràfics, el seu estudi va ser un dels centres neuràlgics de la Moguda, on van passar i es van fotografiar tots els seus protagonistes. Sota el lema del "Tot s'hi val", el resultat és una impactant imatgeria gamberra dels personatges més rellevants de l'època.
Ouka Leele
Només les insòlites circumstàncies d'aquella època desimbolta poden explicar la frescor i el risc d'una joveníssima creadora que es va atrevir a experimentar amb un llenguatge propi. Les seves fotografies oníriques i plenes d'artifici, pintades amb aquarel·la, són el resultat, segons l'autora, d'idees que lentament han cobrat forma en la seva imaginació.
Alberto García-Alix
Les fotografies de primera època de García-Alix són testimoni de com es transformava el carrer i els personatges que l'habitaven. Les seves imatges constitueixen una altra crònica de moment, que ens mostra a una generació que també va ser arrasada per la droga i la sida.
Òpera
"Passió, poder i política"
L’òpera combina totes les disciplines de l’art i crea un llenguatge universal capaç de definir les ciutats des d’un punt de vista emocional, cultural, polític, social i econòmic. Ha estat i és el reflex de moments històrics de canvi i revolució. Al llarg del temps, diferents ciutats han acollit i impulsat obres en les quals la política conflueix amb la música, el disseny i la producció. Les estrenes d'aquestes òperes serveixen de fil narratiu per recórrer la vida urbana a Europa durant els últims quatre segles i entendre l'entorn propi de cadascuna d'aquestes obres.
Aquest és un viatge per vuit premières als teatres principals d’Europa per entendre el context històric particular de cada òpera i la relació que té amb la ciutat. A més, el recorregut compta amb un sistema de so que ho converteix en una experiència immersiva. Una exposició envolupant que connecta passat, present i futur gràcies a la complicitat entre la música i les peces procedents de més de trenta institucions diferents, des de vestits i partitures fins a gravats i escenografies. Nascuda de la col·laboració entre The Victoria and Albert Museum i la Royal Opera House de Londres, la mostra incorpora un nou àmbit dedicat a Barcelona juntament amb el Gran Teatre del Liceu.
Vam passar per les diferents etapes:
1642, Itàlia.Nerón i Popea. L'òpera va ser una invenció italiana, la primera d'elles esva dir le informazioni di opera (primera òpera que es va fer pagar en un teatre): Duet entre Nerón i Popea. Tot i que en la representació de l'obra haurien d'actuar un home i una dona, en aquesta òpera una dona feia el paper de l'home, per tant era un duet entre dos dones. Això ho permitien perquè ens trobavem en època del barroc i les veus eren molt agudes. Si havia de cantar un home amb una veu aguda s'havia de castrar.
1786, Viena. Le nozze di Figaro (Mozzart). Figaro és un criat protagonista de l'obra. Es vol casar amb una noia però l'amo no vol). Era de temàtica revolucionària, ja que ens trobavem en un moment on a Europa hi havien molts moviments prerevolucionàris. Més tar, al 1789 començaria la revolució francesa.
1842, Milà. Nabucco (Verdi). Giuseppe Verdi a La Scala de Milà al 1842. Milà era el referent en la lluita per la independència en la itàlia del s.XIX i que porta a les revolucions del 1848, on en cinc dies els milanesos fan fora de Milà als austríacs. Òpera Romàntica Italiana. De les obres més conegudes d'itàlia, es considera el seu imne no nacional.
1861, París. Tannhäuser (Richard Wagner) a La Nova Òpera de París, al 1861. Napoleó III ha proclamat el Segon Imperi amb un cop d’Estat al 1852. París està entrant en la industrialització. Òpera Romàntica Alemana.
1896, Barcelona. Pepita Jiménez
1905, Dresden. Salomé (Richard strauss): al 1905 al Segon Semperoper de Dresden, entre el modernisme i Die Brücke. Strauss estava als límits de l’avantguarda, però el departament d’escenografia encara no.
1934, Meníngeas. Lady Macbeth de Mistensk (Dimitri Xastakovitx)al GATOB de Leningrad al 1934. És un manifest sobre l’opressió de gènere en plè Constructivisme Rus.
